Xelo i Eugènia, o viceversa, són les profes de Dibuix, està clar.Tenen la sort de ser companyes fora i dins del treball. Per supost, tot l´institut té enveja (insana) de la seua química. Jo, per la meua part -ignorant al quadrat- vaig confondre les seues obres pictòriques. Són guapes, simpàtiques, balladores sense fronteres i molt molt glamuroses. Potser tinguen defectes ¿o, no? Opina... dilluns, 10 de març del 2008
Plastidecor
Xelo i Eugènia, o viceversa, són les profes de Dibuix, està clar.Tenen la sort de ser companyes fora i dins del treball. Per supost, tot l´institut té enveja (insana) de la seua química. Jo, per la meua part -ignorant al quadrat- vaig confondre les seues obres pictòriques. Són guapes, simpàtiques, balladores sense fronteres i molt molt glamuroses. Potser tinguen defectes ¿o, no? Opina... 
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
11 comentaris:
Ay mis plastidecors, qué chicas más majas.Lo que más me gusta de Eugenia es su aire artístico , su libertad y esas risas contagiosas.
Chelo , toda una mente en proyección , puro saber y buen gusto , además de un peculiar sentido del humor.
Compañeras excelentes, una suerte coincidir con ellas.
Dones amb totes les lletres, dones amb majúscules, l'alegria de la huerta.
Las dos juntas forman un dúo muy compenetrado, pero cada una por separado tiene una fuerte personalidad (muy muy fuerte, jaja). Me encanta la risa contagiosa de Eugènia y lo buena conversadora que es. De Chelo admiro su rapidez mental, me encanta su cáustico sentido del humor y su vehemencia fugaz.
Todavía recuerdo cierta excursión... de no ser por ellas pierdo (definitivamente) la cabeza. O quizá la perdí por su culpa, jaja.
Dos mujeres de armas tomar, dos artistas del pincel y la alegría de vivir, dos divertidas excéntricas.
José Manuel, tienes un don indiscutible para elegir la foto más auténtica de cada uno.
A Xelo y Eugenia: os veo así con la sonrisa puesta de oreja a oreja, con una frescura natural que hace que no os cortéis un pelo y, sin ninguna duda, un par de artistas como la copa de un pino!!
EUGÈNIA! La generació Glòria-Sílvia-David de fa dos anys te trobem a faltar i encara mos saben mal les notes merdoses que traguérem a la selectivitat - dúiem tres dies sense dormir etc etc. Esperem que tot vaja bé i que lliges açò algun dia i que no hages tornat a perdre la cordeta de fer cercles
Decía Picasso en una frase célebre: "La inspiración existe, pero tiene que encontrarte trabajando". A ello se dedican nuestras compis, a esa búsqueda infatigable de la plasmación de emociones que para los que no pasamos de esbozar un monigote, y encima horrendo, nos parece casi mágico en su contemplación.
Mujeres de carácter que transmiten, permitidme el andalucismo, "pellizco", es decir, creatividad, arte, ese no se qué que te toca el alma, que te cautiva cuando les oyes hablando de su especialidad, que te dejan con las patas colgando con alguna respuesta que está fuera de los cauces de reflexión de los que tenemos menos sensibilidad que un cardo borriquero.
Y el humor particularísimo de las dos. Como dice Begonya, la alegría de la huerta, o de La Serranía, ¿no?
El destino es sabio e hizo que se conocieran. Aunque no lo parezca, a veces, hay orden en el caos.
Besitos sureños.
Just two words: The Picassianas
He d'escriure un comentari, però ara estic resolent uns problemes...
altra prova
El dia que vaig conéixer a Xelo, vaig pensar: aquesta xica té un jardí a la cara o un núvol o un llit. Era alguna cosa que em convidava a entrar i a romandre com si estigués a la meua casa. Els seus colors: roseta, el blanc aquest dels quadres del teu catàleg de Memling que sempre comentem: com collons fan aquests blancs, deuen ser els pigments de l'època. També el verd claret que et va botant per la cara. Els teus colors són semblants als de la meua germana xicoteta i als de la meua amiga Guada. Potser tinga una química especial amb ells. No són iguals perquè cada persona té uns colors, veritat? Bo, guapa, els colors han estat sempre, però has canviat de cara-jardí a moltes coses més: sàvia i pedra. Em recomforta molt quan em recordes les teus conviccions i observacions, perquè aleshores pense que no sóc un ingènua, i si tu ho dius, són els altres els que estan buits. Amb poca gent puc parlar de pintura com ho faig amb Xelo. Ella sap el que és la pintura i com es MIRA, les seues revelacions. Açò sembla una declaració d'amor i encara podria estar parlant més d'ella. Ara que està estudiant Història de l'Art, m'encanta que em conte coses. I encara té temps de pintar, preparar cursos i mil coses més! És-u-na-ca-nya! Talle el rotllo. És que estic un poquet enamorada d'ella i li estic molt agraïda perquè he recuperat una cosa que tenia oblidada i era molt important per a mi i que em dóna molt la llibertat: la pintura. Tot d'una i sense respirar.
Gràcies pels vostres comentaris, quan acabe "loca" d'una classe de primer, vindré al bloc.
Si algo tengo que agradecer a La Serranía es la posibilidad que me ha ofrecido de conocer a mi jefa-compi-colega EUGÈNIA. No parece una declaración de amor, lo es. No te voy a echar muchas flores porque ya sabes qure te quiero, y mejor aún, que admiro tu trabajo.Lo único que espero es que cuando ya no esté en Villar, sigamos viéndonos y pegándonos esos bailoteos que nos quitan los malos rollos.Au! a vivir y a pintar que son dos dias.
Publica un comentari a l'entrada